Jordi Garcia Tremosa
Premi Eduard Saavedra
Ciències, Enginyeries i Arquitectura
Construcció d'un braç robòtic, somni o malson?
RESUM
Avui dia vivim en una societat robotitzada, una societat que des de la Revolució Industrial solament es dedica a la producció perquè és una societat de consum. Aquesta producció, com que és tan competitiva entre diferents empreses, ha donat lloc a la necessitat d'uns treballadors que siguin capaços de produir sense parar, sense errors, que no es posin malalts, que no cobrin i que sobretot no es queixin. És a dir, les màquines.
Amb l'origen en la màquina de vapor, la tecnologia ha anat evolucionant per crear màquines més perfectes, ràpides i precises, cada una més complexa que l'anterior mitjançant diferents materials i sensors que han acabat derivant en robots industrials, utilitzats en els processos de fabricació. Però no acaba tot aquí sinó que a aquests robots també els hem obert les portes de casa nostra, perquè un robot és una màquina que està dirigida a fer una funció automàticament una vegada que s'activa.
Sense adonar-nos-en, els electrodomèstics que tenim a casa també són robots destinats a fer funcions predeterminades. Des de l'assecador de cabell, que té un sistema electrònic que regula la temperatura a què surt l'aire, fins a robots capaços de cuinar qualsevol plat tan sols introduint-hi els ingredients necessaris i seleccionant la recepta. Ha evolucionat tant l'àmbit de la robòtica que es poden arribar a trobar robots humanoides de la nostra mida, capaços d'aprendre, adaptar-se a l'entorn que els envolta i tornar-se a aixecar en cas que caiguin.
Es tracta, doncs, d'un món fascinant que caldrà tenir en compte, perquè tindrà un pes significatiu al món d'aquí en endavant. Aquest va ser el motiu per escollir aquest treball, ja que d'alguna manera jo també volia formar part d'un món que serà el nostre dia a dia. Representava una oportunitat d'iniciar-me en un camí cap al coneixement, cap a la investigació d'allò que desconeixia però m'atreia de forma inevitable. Així doncs, pel meu compte vaig posar-me a investigar, buscar tota la informació que em pogués ajudar a assolir allò que des d'un principi tenia dins del cap.
Al començament solament era un concepte, no pensava que en seria capaç i el meu entorn tampoc no em donava gaires esperances, però precisament va ser aquest fet el que em va ajudar a tenir prou determinació per seguir treballant en el que s'havia convertit en el meu objectiu: crear un robot. Un braç robòtic concretament, però al cap i a la fi, una màquina que es mogués de forma automàtica per fer una tasca assignada. Dit així sembla molt senzill, però a continuació explicaré tot el procés que va ser necessari per dur a terme el que una sola frase pot explicar. Una vegada presa la decisió del meu objectiu, el primer era traçar una sèrie de passos a seguir per poder arribar a assolir el meu projecte.
En primer lloc, pensar. Sembla molt senzill, però calia idear una imatge mental del que volia fer per més tard transformar-la en una imatge real, uns plànols clars. No va ser ràpid, ja que no només havia de deixar-ne clar l'aspecte extern sinó que també havia de pensar el procés que caldria seguir per col·locar cadascuna de les peces, quantes en necessitaria i quines eines em farien falta. Aquest procés va ser el més dur, perquè la dificultat no era pensar. Havia de superar cadascun dels petits problemes que anaven sorgint a mesura que avançava el disseny i el verdader aprenentatge considero que va ser el fet vèncer-los un darrere de l'altre per acabar aprenent una lliçó molt important. De la meva idea original al resultat final únicament en queda el concepte. Els detalls que jo havia pensat, a causa de la falta de coneixements, els vaig haver d'anant modificant perquè o eren massa complexos per als meus mitjans o eren erronis. El que més valoro del procés és aprendre a obrir la ment i acceptar que de vegades no tot pot ser com ens agradaria, que la gran majoria de cops estem equivocats o que totes les idees tenen diferents punts de vista i sempre existirà una solució millor malgrat que no serà mai la definitiva.
Completat el disseny, el muntatge dels plànols em va fer repassar les lliçons anteriors: per molt bona que sigui una idea sobre el paper, de vegades no pot ser realitat. Per tant, una altra lliçó que en puc treure d'aquí és que cal provar diferents camins, en el meu cas diferents materials i sistemes d'engranatges, fins a arribar on m'havia proposat. Amb paciència, a base de muntar i desmuntar les diferents parts del que seria el meu projecte, a poc a poc anava cobrant forma allò que va començar sent una pila de materials fins a convertir-se en un cos preparat per moure's.
Un cop muntat, amb tots els motors i cables controlats per un processador electrònic Arduino, només calia fer el pas final, ensenyar al braç robòtic la tasca que havia de fer mitjançant la programació. Aprendre un llenguatge mai ha sigut una feina senzilla i aquesta no en va ser la excepció. Per poder programar, el verdader exercici és utilitzar el cervell com a processador per deixar clares les instruccions que volem donar, encara que cada processador pugui funcionar amb un llenguatge diferent. Un cop ho hem aconseguit, podem agrair viure en una era en què la informació permet traduir els nostres pensaments a qualsevol llenguatge. Així doncs, amb pràctica vaig poder escriure el codi que dirigiria els moviments del robot. En conclusió, d'aquest projecte n'he tret que el món de la robòtica és molt més profund i complex del que m'havia imaginat. I que encara que ara en tingui més coneixements, segueixo veient únicament la punta de l'iceberg.
D'altra banda, el que sí puc afirmar és que la tecnologia ha arribat per quedar-se entre nosaltres. Cal veure que avui dia les màquines fan les feines més precàries, que antigament feien les persones. Lliurant-nos d'aquestes càrregues, podríem començar a deixar de viure com màquines i començar a viure de forma diferent, sense rebutjar la tecnologia sinó utilitzant-la a favor nostre, per ser més humans.
MATERIALS
