Yousra Bouzalmati
Premi Maria Josepa Massanés
Arts i Humanitats, i Ciències Socials i Jurídiques
Memento mori: recorda que moriràs
RESUM
Són poques les realitats absolutes que podem afirmar sense tenir-ne cap dubte. Una d'aquestes realitats és la nostra finitud.
Sembla molt simple, no? Jo també havia pensat que la mort és un fet sobreentès per a l'home, però, com més gran em faig, més descobreixo que no és així, que hi ha una actitud estranya de l'home cap a la mort, tant si es tracta de la seva com de la dels altres.
Néixer i morir són dos mots que mai no podran anar separats. Morir és un símptoma que hi va haver vida en algun moment. En definitiva: morim els qui hem viscut.
Naixement i mort, com llum i foscor, són indissociables. Tastem el gust de la vida quan naixem, i acabem la nostra trajectòria morint.
Tot ésser amb vida serà absorbit per la mort un dia. La mort és un fet natural que forma part de la nostra vida. El naixement i la mort són els pilars d'una fraternitat que no depèn ni de la cultura, ni de la nacionalitat, ni del color de pell ni de la raça; s'arrela en una característica comuna en tots els éssers vius: el fet d'existir.
Sembla, però, que tots els humans tinguem molt assumit que un dia o altre morirem, que és un fet inevitable, natural i deductiu.
I, si és així, per què actuem com si no ho fos? Per què vivim el dia a dia com si fóssim éssers immortals que sempre habitaran aquesta terra?
Moltes vegades, passejant pels carrers de la ciutat, observo que als aparadors hi ha molts llibres que tracten sobre diferents temes i tòpics: aprèn a ser feliç, com convertir-se en un líder, com poder seduir la persona que estimes… Però poques vegades, per no dir mai, veig llibres que tractin de la mort.
I llavors em pregunto: què hi ha sobre el final de tota la humanitat? Ens hem oblidat de la mort o fem veure que l'hem oblidada?
Aleshores, què passa quan la mort és instantània, causada per un atac de cor o un accident? Què passa quan no hem tingut temps de reflexionar i acceptar la mort? La resposta és lògica: no l'acceptem i, quan arriba i ens pren a nosaltres o ens arrabassa algú que estimem, pensem amb tanta innocència que no pot ser, que ara no és el moment, que ens hauria d'haver avisat, i oblidem que, si hi ha alguna cosa al món que no avisa, és la mort.
Ens costa acceptar que el fil que sosté la nostra existència és més fràgil del que ens pensem. Aprendre a morir és aprendre a viure, és la resposta que dono quan em pregunten: per què has decidit fer un treball sobre la mort? “Aprendre a morir és aprendre a viure” podria ser el títol d'una assignatura pendent que hauria de formar part del currículum de totes les institucions educatives del món.
Ocultar la mort és un mecanisme de defensa, però no és la resposta adequada per afrontar la mort. És una manera de protegir-se de la veritat més crua de totes, una còmoda forma d'instal·lar-se en una farsa i perpetuar-la tant de temps com es pugui. Es pot viure de farses, però no es pot ocultar el que és diàfan.
Hem d'interioritzar que formem part de la natura. I a la natura tot el que viu té un cicle que culmina amb la mort. No hi ha res fix perquè tot va canviant. És complex, això? No, no és gens complex, només fa falta pensar en les estacions de l'any.
Es comença amb l'hivern, que deixa les fulles a terra i molts animals inactius; quan l'hivern acaba la seva funció, aleshores ve la primavera de nou i continua allò que l'hivern ha començat.
Tots complim el cicle pel qual estem determinats. No es pot canviar, només es pot intentar entendre la vida com una eina que ens ajuda a acceptar el nostre final. Hem de tenir la màxima esperança que acabarem els projectes que, amb devoció i entrega, hem començat al llarg de la vida.
S'ha de deixar clar que pensar en la mort pròpia o en la d'alguna persona estimada és una situació difícil; en fer-ho, ens veiem com si fóssim una pedra desorientada en un riu d'aigües turbulentes. Ens sentim llençats d'un costat a l'altre i els cops et deixen bastant adolorit, però l'avantatge és que sortim més preparats per a la vida i més “polits”, perquè hem après una lliçó.
El que és curiós és que les aigües turbulentes ja hi eren, i el riu també; només faltava que arribés la pedra per viure aquesta situació. Fer una escultura no consisteix a inventar-la, perquè en realitat l'escultura ja està feta a l'interior de les pedres, només necessita l'escultor capaç de treure'n l'excedent i fer visible l'essència que sempre havia estat allà.
Els humans fem el mateix en aprendre les lliçons de la vida: en traiem l'excedent per revelar el que tenim a dintre.
Acceptar la mort és una de les lliçons més difícils que podem viure. Acostumem a situar la mort al final de la vida, tot i que no sabem quina és la nostra data de caducitat. Ignorem que la mort no té requisits per emportar-se algú i que mai no se sap quan haurem consumit tota la nostra bateria. La mort pot no ser tan llunyana com ens pensem.
Cal pensar en la mort. Però no per angoixar-s'hi ni per obsessionar-s'hi, sinó per viure més plenament, més intensament i també més seriosament cada instant de la nostra vida.
Com escriu Marcial, “no és de savi, creu-me, de dir: «Viuré.» El dia de demà és massa llunyedà: viu avui”.
La pèrdua ens ensenya a determinar el que és realment valuós. La possibilitat de perdre algú per sempre ens fa veure el valor que té per a nosaltres.
De vegades dediquem més temps a les coses que ens són prescindibles i no fem cas de les que realment ens fan més plena la vida. Reflexionar sobre el sentit de la vida en si mateix ajuda molt a tranquil·litzar la ment, a fer-nos més conscients de nosaltres mateixos, a no dirigir la nostra vida només cap a unes fites que ens haguem posat, i oblidar-nos de gaudir del camí.
El filòsof Francesc Torralba, en el seu llibre Planta cara a la mort, comenta que, si el nostre temps fos infinit, no hi hauria cap raó per fer avui el que es pot fer l'endemà. Així, prendre consciència de la realitat de morir vol dir entendre que cada moment de la vida és únic.
Com expressa Torralba:
“Només qui sap que després del dia ve la nit, treballa el dia fins al darrer raig del sol. Quan una persona té molt clar que aquest petó pot ser l'últim, que aquesta abraçada pot ser la darrera, que aquesta carícia pot ser l'última, besa com mai, abraça com si volgués fondre's amb l'altre, acaricia com si la pell de l'altre fos el tresor més preuat.”
Cada dia que vius és un dia menys i no un dia més. Recorda que moriràs.
MATERIALS
