Maria Sancha Grifols
Premi Maria Josepa Massanés
Arts i Humanitats, i Ciències Socials i Jurídiques
Diane Arbus: retrat d'una fotògrafa
RESUM
Al meu avi Josep i la meva iaia Amparo, per ensenyar-me a veure-hi més enllà del que els meus ulls veuen.
En la incomoditat d'una cultura s'hi amaguen secrets inconfessables per a tothom; des de Plató fins a Umberto Eco, ens trobem en la cerca de la realitat i d'altres conceptes inqüestionables. En l'assaig sobre Diane Arbus, sobre la fotògrafa novaiorquesa de mitjan segle xx, tan temuda i criticada sense fonament ni validesa, hi analitzo conceptes històrics i artístics relacionats amb el que es pot entendre com a qüestions respecte a la realitat social i la bellesa. Hi tracto idees com la de kalokagathia o fisiognomia, prohibició, constructivisme cultural, tot per arribar a la reflexió sobre les obres d'Arbus i introduir una conclusió que culminarà en el punt d'haver evolucionat en els àmbits personal i artístic i ser capaç de percebre a través dels meus ulls i un objectiu el món des del punt de vista més arbusià en la parcialitat del concepte pel meu context sociocultural i polític.
Mirar és molt important, per això existeix la fotografia, i la fotografia de Diane Arbus se sustenta en una mirada molt abstracta que és difícil de definir en poques línies. Bàsicament, la fotografia va ser una resposta a tot allò que li havien ensenyat a témer o a riure-se'n i és per això que les seves obres fan del nostre costum una cruïlla i ens fan “acostumar al que anteriorment no suportàvem veure ni sentir, perquè era massa xocant, dolorós o pertorbant, ja que l'art canvia la moral, aquest conjunt d'hàbits psíquics que travessa una borrosa frontera entre el que és emocional i espontàniament intolerable i el que no ho és” (Susan Sontag, Sobre la fotografia, 1984, p. 51).
Per això, no només les seves fotografies van ser de caire documental i polític, igual que no van ser només de caire psicològic i no reivindicatiu, sinó que la fotografia de Diane Arbus té com a característica la unió d'aquests dos objectius. Algunes persones afirmen que la seva fotografia és una finestra del que veia i de la societat que l'envoltava, mentre que altres dictaminen que és un mirall cap a la psicologia de l'artista. Realment, Diane Arbus va ser capaç de transmetre tots dos conceptes, de ser un mirall i, alhora, una finestra. En les seves obres, s'hi senten la seva depressió i els seus ulls, encara que no s'enfoquin: la fragilitat de la noia, la por i l'atreviment, el repte, la desesperació, la malignitat… És per això que catalogar-la com una simple “fotògrafa de friquis” és informal i invàlid, igual que parlar d'una senzilla mostra de sentiments. Diane Arbus no va ser la fotògrafa que “només feia quedar malament la gent”, ni la noia rica que va arribar on va arribar per la seva situació econòmica (és cert que va ser un gran ajut, però no clau en cap sentit, ni per les càmeres de què disposava ni pels viatges que realitzava). “La seva fotografia va tenir molt a veure amb el fet de ser capaç de descobrir aquestes prohibicions que tant se li van aplicar” (Masters of photography – Diane Arbus, documental, 1972).
Les obres de l'artista han estat contínuament criticades, tant en èpoques contemporànies a la fotògrafa com en l'actualitat. De fet, sempre han sigut molt polaritzades: o agradaven molt o eren odiades. A més, l'artista està constantment en crítica (com qualsevol figura pública) i així mateix, i degut a les poques descripcions que va fer ella respecte a les seves creacions, les obres són obertes i la seva anàlisi és extensa i variada. És molt important saber quines influències va tenir, a qui va influir i, després d'haver contextualitzat i haver conegut la seva biografia, poder arribar a una conclusió sobre les seves obres, que reflecteixen el seu pensament.
A mi, com a fotògrafa en constant aprenentatge, em va ser inevitable no aplicar aquests coneixements i aquest nou punt de vista a les meves creacions. De fet, actualment és una de les meves majors influències. La monstruositat de l'ésser humà i la incomoditat social alimenten gran part de les meves creacions, i és per això que vaig decidir posar-me l'objectiu formal d'iniciar, d'ensenyar i de comunicar el meu procés d'anàlisi social i cultural, que té seguiment en l'actualitat. Tinc uns ulls diferents que hi veuen més enllà; no obstant això, sento que no sé res, que em queda tot per aprendre i milers de conceptes diferents per explorar i reflexionar-hi. I així va ser com a poc a poc vaig aconseguir entendre (i, de fet, compartir) la filosofia de Diane Arbus i ficar-me en l'antiga fotògrafa del segle xx per convertir-me en l'artista antropòloga del segle xxi, malgrat els meus desavantatges.
Arbus et fa reflexionar, malgrat l'atemporalitat, sobre la desigualtat i la marginalitat del teu context sociocultural, sobre quina és la mirada que t'han inculcat tenir i, sobretot, et mostra un dels principals valors i objectius que més m'emocionen de la fotografia: què tenim davant i no veiem, què ometem per por, què marginem, invisibilitzem i per què, però també entendre qui ets, d'on vens, què fas i què penses i on vas i per què.
Diane Arbus és l'antítesi del que ella anomenava “les falses mirades de Hollywood” i això, com que és trencador amb el costum d'un art ideal i unes històries irreals que fan envejar a l'espectador o a l'espectadora aquestes vides, cares, cossos i fets irreals, provoca un sentiment d'incomoditat a qui ho percep.
Certament, el meu treball és pura especulació i hipòtesi; la recerca de l'artista misteriosa, la imaginació de la cara d'una persona amb màscara. Per tant, el meu treball no és absolut (i penso que l'art, com moltes coses, mai no ho serà); penso que és totalment necessària la recerca contínua de les meves inquietuds, com pot ser la fotografia.
Efecte finestra-mirall (2018)
Aquesta fotografia la vaig realitzar en un museu d'art contemporani de Luxemburg. Jo soc al centre i tinc una finestra al darrere que, a causa de la llum, no deixa veure què hi ha a través. Una persona (em sembla que era el meu germà) passava pel darrere i vaig voler augmentar el temps d'exposició per reflectir com em sentia. De fet, és molt comparable amb Diane Arbus perquè ella mai no va tenir la sensació que pertanyés al món i a la societat en què vivia perquè li era impossible comprendre com funcionava i el perquè no sols de certes injustícies, sinó del comportament humà en general (relacionat amb el seu context sociocultural). M'incomoda perquè estèticament jo no soc al centre de la imatge i perquè els peus estan tallats; a més, em crea misteri i sobretot em fa sentir que aquesta foto, com totes les altres que he fet, m'amaga un secret i em fa burla que mai no el sabré. Al final, he après a afrontar les pors a partir de dos ulls i un objectiu, encara que la meva gran por sigui, com li passava a Diane Arbus, jo mateixa.
MATERIALS
